Introducció
> Dos programes de recerca de l’IEC
Pot sorprendre que uns instruments musicals hagin estat dissenyats amb els procediments de l’enginyeria. Però un instrument musical és un artefacte al qual s’exigeixen unes característiques físiques molt precises, i aconseguir-ho és ben propi l’ofici d’enginyer.
És cert que l’enginyeria ha tingutpoc a dir en el disseny dels instruments de l’orquestra. Se’n construeixen en tan gran quantitat, que el procés d’evolució i selecció natural propiciat per l’habilitat del constructors i l’exigència dels músics els ha portat a un grau tan elevat de perfeccionament, que difícilment l’enginyeria els podria fer anar més enllà.
Però en el cas dels instruments tradicionals la situació és ben diferent, atès que se’n construeixen en menys quantitat, i perquè un retoc fet per a corregir una nota n’afecta d’altres, que caldrà corregir. El mètode artesanal, que es planteja una correcció rere l’altra, porta a un procés iteratiu que en molts casos ha quedat lluny encara de la perfecció buscada.
L’enginyeria permet fer drecera: si es disposa del model matemàtic de l’instrument, tots els canvis poden ser considerats a l’hora abans de fer un prototip, i això fa que amb uns pocs prototips s’arribi al grau de perfeccionament cercat. No s’encerta a la primera, però, per causa dels inevitables errors de model. En el cas del redisseny d’un instrument per millorar-ne algunes característiques musicals, el seu model matemàtic relaciona les seves mides i paràmetres físics amb les característiques acústiques, i d’aquestes en depenen les característiques musicals: afinació, timbre, marge dinàmic –capacitat de tocar piano i forte–, espontaneïtat –que és la facilitat per a iniciar les notes–, …
A partir d’unes exigències musicals de millora plantejades pels músics cal traduir-les en canvis de les característiques acústiques. I a partir d’aquestes, d’una sola tacada, el model matemàtic ens porta a les noves mides.
Reconec que, en començar, aquesta traducció no va ser fàcil. Els músics han anat creant un llenguatge propi per referir-se al funcionament dels seus instruments que no és al DIEC i que va caler descobrir.
Aquest ha estat el cas de la tenora de l’IEC. Com que calia porta-la a un grau molt elevat de perfeccionament exigit pels músics –i també perquè era la nostra primera experiència en el disseny d’un d’aquests instruments–, van caler, de fet, cinc prototips.
El mètode de l’enginyeria és, però, encara més decisiu si es tracta de crear un instrument nou condicionat per les seves característiques musicals.
Un instrument nou –si més no en un àmbit musical– ha de ser acceptat inicialment, i aleshores els músics n’impulsen l’evolució fins que cristal·litza en l’instrument definitiu.
A partir de la previsió de característiques musicals per al nou instrument, es procedeix a dissenyar el prototip “zero”, se n‘avaluen les desviacions respecte a l’instrument que es cerca, i es procedeix a corregir-les.
Amb pocs prototips es pot arribar l’instrument ajustat a les previsions. Ara cal que aquest sigui acceptat en l’àmbit musical i comenci el camí d’adaptació i perfeccionament. Aquests és el gran repte!
Aquest ha estat el cas de la barítona de l’IEC. L’experiència que havíem adquirit amb el projecte de la tenora i el fet que en aquest cas el concepte de perfecció fos poc definit: només calia que la barítona fos prou adequada per a ser acceptada pels músics, amb el prototip “zero” i dos més n’hi va haver prou.
Usualment en el treball de l’enginyeria es troben fets tots els models matemàtics de la Física i algorismes que calen a l’hora de fer projectes. Però aquest no ha estat el cas a l’hora de dissenyar aquests instruments musicals. Ha calgut desenvolupar diversos models i algorismes que, sorprenentment, havien quedat per fer.