Introducció de Joaquim Agulló
< Document sencer de la presentació teòrica
Permeteu-me començar dient que l’activitat més genuïna de l’enginyeria industrial, que és la meva professió, és aplicar la física –per mitjà de les matemàtiques– per a crear coses que no han existit mai abans.
En aquesta presentació –dels dos programes de recerca de l’IEC i de la recerca prèvia que els ha fet possibles– us convido a fer una passejada al llarg d’una d’aquestes experiències –cal dir que atípica– que ha conduït a la recreació d’un instrument musical, la tenora, i a la creació d’un altre que no havia existit mai: la barítona.
Si allò que volem fer és un instrument musical, cal començar preguntant-nos com són els sons musicals que aquests instruments han de produir, per tot seguit investigar com han de ser els instruments que els produeixin, i aquí m’endinsaré en el cas dels instruments de vent.
A l’hora de construir els models de la realitat física, els enginyers acudim a l’ampli ventall d’eines de modelització existents, però no sempre hi trobem totes les que ens calen i, aleshores, hem de fer-les nosaltres mateixos. I aquest va ser el cas amb bona part de les eines que ens calien en l’acústica dels tubs cònics, a la qual vam haver de fer contribucions significatives.
Tot i que a primera vista els instruments musicals podrien semblar sistemes vibratoris de comportament lineal perquè l’amplitud de les vibracions és petita, en molts d’ells intervenen de manera ineludible fenòmens no lineals que poden conduir a un comportament caòtic determinista que a vegades és essencial, com en la tenora, però que sovint correspon a funcionaments anòmals, com també vam trobar en aquest instrument.
Els dos programes de recerca de l’Institut d’Estudis Catalans, que ens han permès una incidència real en una família d’instruments tan representativa del nostre àmbit musical com són les xeremies de la cobla, il·lustren la metodologia científica del disseny d’instruments musicals.